Moltes gràcies per permetre’m acompanyar-vos un any més i, ja en van vora vint, en una vetlada tan especial. Una nit d’encontre i celebració, que vos desitge siga feliç i tranquil·la, en companyia de la vostra gent.
L’any 2025 el comencem partint palletes, per no arreglar bé les coses. I entre altres canvis que es produïxen, un d’important, a nivell festiu i culinari. La tradicional torrada de l’hort passa a celebrar-se, a petició dels comensals, el segon diumenge de gener després de missa de 12. Però, poc es nota la diferència. La penya pareix que tinga la solitària. Uns dies més tard celebrem, engalanats amb les nostres perruques, el primer dels 40 aniversaris en l’hort del Barranquet. I sent dir-vos açò! Però...tot aquell que arribe a eixa edat, ja no és tan xiquet!
L’Administració General de l’Estat seguix, un exercici més, sense pressupostos. El Govern perd la votació del decret òmnibus. Les dretes sí que poden votar lo mateix que els independentistes catalans o bascos. Donald Trump pren possessió del seu més gran negoci. El neoimperialisme ianqui comença a sacsejar l’ordre mundial. Una barbaritat darrere d’una altra, sense respecte a les regles més bàsiques, ni al dret internacional. Redeu, com de llargs es faran els pròxims quatre anys!
El cadàver polític de Mazón diu més mentires que alena. I ja de pas, prepara la seua defensa per la nefasta gestió de la DANA. Assumir el discurs de VOX no li portarà molts guanys al PP de Núñez Feijoo. El valencià s’imposa en la consulta organitzada pels que odien la nostra llengua. Però, al remat perdem tots! L’Estat sionista d’Israel continua massacrant la població palestina. Mentrimentres alguns plantegen fer de lo que queda de Gaza un ressort turístic de “riviera”. Trump i Putin parlen de posar fi a la invasió russa sense comptar amb Ucraïna. Per no dir lo que pinta Europa! I és que...això és aixina!
Entrem en març, se sent l’olor a pólvora i la cassalla corre per les barres. Talls de carrers i carpes plantades, sense oblidar la música de les xarangues. Ja estan ací les Falles! Però, enguany toca pluja i que acaben ben banyades. Després recuperem, almenys per una edició, el mig any ral·lier, per a desgast de l’organització.
El dia de l’alliberament ha arribat. El comerç mundial ara funciona a toc d’aranzel. Depenent de com s’alce del llit a cada matí el nostre amic Donald Trump. Bac i limpia en les borses! El líder de MAGA se’n torna arrere en vore el desastre i decreta tres mesos de reflexió. Però, tot lo mon, cortés i vassall, li riu les gràcies al senyor feudal i vol negociar amb ell, per no fer-lo enfadar. Mor el papa de Roma. I després de la fumata blanca, la cúria vaticana es torna un poc més americana.
Una Setmana Santa més que passa, per a augment de la devoció. De Pasqua a regolar la mona, sense esperar-nos el gran apagó. Un 0 energètic de l’electricitat, del qual ningú se’n fa responsable. Marejats amb explicacions tècniques. Només sabem de la nostra vulnerabilitat i excessiva dependència. I, per si a cas, ja hem anat a comprar lo del kit de supervivència.
La gran festa del 40 aniversari de la quinta del 85 se celebra en l’hort de la Calderona. Dos-centes persones que ho donen tot i agarren bona mona. Però, cal saber parar a temps. I en companyia de la cosina pròdiga que me’n vaig anar. A València al concert d’Amaral, a cantar el Como hablar.
La UCO i la justícia posen el punt de
mira en la màfia del PSOE. La premsa pàtria es frega les mans. Santos Cerdán,
José Luís Ábalos, Koldo Garcia, Begoña Gómez...i els titulars que donaran. Els
Estats Units ataquen instal·lacions nuclears a l’Iran. I els sionistes jueus
seguixen a la seua, sense que ningú els pare els peus.
Arriba l’openning summer i la boda gitana del Takilla i la moza Rebe. I a que no sabeu a qui li toca el bingo musical? Sí, a mi! Premi a l’españoleto de l’any! Arriba la caloreta i viatgem un cap de setmana en família a la ciutat turística de Porto (Portugal). Xe bro, ni tan mal! Literal!
La corrupció de l’exministre Cristóbal Montoro fa acte de presència i li desbarata al PP l’estratègia. La Unió Europea arriba a un acord amb els Estats Units. Li pagarem el dèficit als americans, a base de comprar-los les armes. El criminal de guerra Netanyahu mata també de fam la població de Gaza. Okupació, immigració, negacionisme, franquisme...els guardians de les essències pàtries imposen el seu marc mental als jóvens, per TikToks i Instagrams. I el PP blanqueja tot lo que faça falta, per tal de conservar els governs.
A l’agost arriben les vacances. Temps de descans i desconnexió. Ruta per la Marina amb la millor companyia del mon: Castell de Guadalest i Altea. Almorzarets, festival Mediterránea de Gandia amb taxista incorporat i dinar libanés a València. I ara sí que sí...tornem a la faena!
Hem perdut el compte de per quina generació van els incendis. Castella-Lleó, Extremadura, Galícia...a foc seguit! “El que pueda hacer, que haga” es complix al peu de la lletra, en la premsa pàtria i la judicatura. Tensió i polarització en augment. I el Perro Sanxe, pressionat per totes bandes, que diu que...d’eleccions encara no és el moment.
Torna una nova edició del Ral·li Humorístic de Carcaixent. Mary Zoom i el Takilla anuncien que l’any que ve no repetiran. Tot agraïment es poc, per tota la faena feta durant estos últims anys! Aixina que ral·liers, ral·lieres i membres de l’organització oficial: Old Money vos suggerix, en cas de no trobar renovació, que el Ral·li l’organitze la reina mora o la intel·ligència artificial.
Avisos taronja i roig per pluges, festes aremullades i suspeses. I ara d’ací a Nadal, tindrem la dosi setmanal de les actuacions ajornades. Torrades d’embotit en l’hort per a fer pujar el colesterol. Caçadors de bolets per les muntanyes de Vilafranca del Maestrat i dinaret en Cantavieja. Pa torrat, coquetes de fetge a la brasa, formatge de cabra, ceba caramel·litzada i mostassa. Al mentor se li fa la boca aigua!
El futurible Nobel de la Pau, com a bon liquidador de guerres, acorda una treva entre Israel i Hamas. El BBVA perd definitivament l’OPA hostil contra el Banc de Sabadell, per a alegria particular dels accionistes. El Govern més progressista entra de ple en la batalla cultural de l’extrema dreta. I en el funeral d’Estat, en commemoració del primer aniversari de la DANA, ens cau la cara de vergonya de vore a qui tenim encara de president de la Generalitat.
Carlos Mazón dimitix, en diferit, quan ja està políticament socarrat. Després de quinze anys, Carcaixent té un arxiu municipal com Déu mana. El Tribunal Suprem condemna el fiscal general de l’Estat per revelació d’un secret ja publicat. Això estava més que cantat! Juanfran Pérez Llorca assumix els postulats de l’extrema dreta i es convertix en nou president de la Generalitat.
Arribem al mes de desembre inundats de corrupció i escàndols per totes bandes. Ai, què poc li queda al Govern del Perro Sanxe! I entre bodes exprés, dinarots d’empresa i ultimàtums del magnat nord-americà al senyor Nicolás Maduro, despedim a Robe Iniesta, el cantant d’Extremoduro.
Però, no m’agradaria acabar, com ja ve sent habitual, sense una reflexió final:
Segons les enquestes, la dificultat d’accés a un habitatge, junt a la polarització política, son les principals preocupacions dels espanyols. Pel que fa a la vivenda, l’escassesa d’oferta i una demanda disparada no fan sinó augmentar contínuament els preus i, amb ells, la inflació.
El creixement de la demanda ve donada per l’augment demogràfic, producte de la immigració i un sector turístic en màxims, any rere any. Segons el Banc d’Espanya, el desajust entre l’oferta i la demanda és de més de 400.000 vivendes per als anys 2022-2024. Per exemple, l’any 2022 només es va construir una vivenda de nova per cada set necessitades. A més, el cost d’obtenció de sòl i la lentitud en l’atorgament de les llicències continuen sent barreres importants.
La baixíssima oferta es deu a la paralització durant molts anys d’habitatges de nova construcció i una reducció del mercat de vivendes en règim d’arrendament permanent. Esta eliminació en massa està generant una crisi estructural del lloguer. Per exemple, per a 2025 es preveu que desapareguen 150.000 habitatges del parc tradicional. Ja que l’alternativa dels xicotets tenidors es vendre les finques i la preferència dels grans inversors i fons immobiliaris es convertir-les en pisos turístics, cosa que afavorix l’especulació i, amb això, novament la pujada dels preus.
Una inflació agreujada per la pujada del cost de les matèries primeres a causa dels conflictes bèl·lics, per l’augment dels aranzels, per la guerra comercial EEUU-Xina i per una situació d’incertesa a nivell internacional a tots els nivells, entre molts altres factors.
El dret a l’habitatge digne que promulga la Constitució s’ha convertit novament en un actiu per a la inversió i l’especulació. La immobiliària Solvia estima un creixement del 5% dels preus de venda i un augment del 10% del cost del lloguer per a 2025. En algunes ciutats importants com Barcelona, Madrid o València, els arrendaments en zones “tensionades” arriben a ser molt elevats. Els residents de les grans ciutats es veuen obligats a fugir a la perifèria amb el conseqüent augment dels gastos de transport i el temps de desplaçament. Per tant, les famílies es concentren en determinades zones i barris, segons el seu nivell d’ingressos, cosa que derivarà a la llarga en més segregació racial i en l’aparició de guetos. En resum, esta problemàtica està provocant un augment de l’ocupació il·legal de vivendes buides, l’impagament de lloguers i, en el futur, més desnonaments de persones vulnerables.
La bretxa entre qui pot permetre’s un
pis i qui no augmenta i, amb ella, les desigualtats. N’hi ha un creixement del
malestar social: denúncies d’inquilins, protestes veïnals i pressió sobre les
Administracions públiques perquè implementen polítiques de vivenda més
ambicioses. Es plantegen mesures com: reduir les llicències d’apartaments
turístics, pujar impostos a l’adquisició de pisos de no residents i regular, de
forma més estricta, el mercat de lloguer. Però, sembla, de moment, sense massa
èxit.
Moltes persones (especialment les més jóvens,
amb salaris mitjans i baixos) tenen vertaders problemes per a accedir a arrendaments
assequibles o per a comprar i/o rehabilitar una vivenda. Això fa que no puguen
independitzar-se, formar la seua família o iniciar el seu projecte de vida. Una
frustració per la incertesa d’un futur que provoca ansietat i depressió, en
definitiva, problemes econòmics i de salut.
Una preocupació general sense fàcil solució. Una conjuntura a la qual els partits polítics tradicionals (PSOE-PP), enrolats cadascú en el seu relat de bàndol i per a augment de la polarització, no han posat massa atenció ni dedicats suficients esforços. Una més de les múltiples causes de la desafecció de la gent en el sistema i en les elits que ens governen. Cosa que aprofiten els partits d’extrema dreta per a captar adeptes. Criptobros i gymbros que, a través de les xarxes socials, intenten disfressar d’educació la seua forma de fer negoci. Venedors de fum d’utopies irrealitzables que posen en la diana immigrants, dones, homosexuals i demés col·lectius vulnerables com els causants de les seues pors, fòbies i desgràcies.
Les institucions públiques haurien de buscar una solució viable per a posar a disposició del públic les vivendes que resten encara en mans de la SAREB, impulsar la construcció d’habitatges de protecció oficial, fomentar nous mitjans de vida en els pobles perduts de l’Espanya buida, incentivar a través d’ajudes la rehabilitació de cases i pisos, regular el mercat de compravenda i lloguer d’immobles i, si cal, destinar a través del millor planejament urbanístic possible més zones per a sòl urbanitzable. Sense oblidar de posar fre a l’especulació immobiliària i al turisme de masses. Tot això, per tal de garantir el dret d’accés a una vivenda digna de la gent jove, dels estrangers i les famílies més vulnerables. I per a poder fer tot això, fan falta ingents recursos econòmics i molta voluntat política. Un gran pacte d’estat a tots els nivells de l’administració entre totes les forces polítiques i els agents socials.
La gent major té dret una pensió digna, clar que sí. Però, cal moltíssima més inversió en el futur de la gent jove i més necessitada. Un poc d’il·lusió i esperança per a totes les persones que han perdut la fe en el sistema i s’abracen, a la desesperada, a receptes reaccionàries, autoritàries i poc democràtiques. I que si, en pocs anys la POLÍTICA (en majúscules) no posa remei, ens vorà abocats a tots a la pèrdua de drets i les llibertats més bàsiques.
Perquè, com va escriure el poeta Miguel Hernández: “Pintada, no vacía: pintada está mi casa del color de las grandes pasiones y desgracias. Regresará del llanto adonde fue llevada con su desierta mesa con su ruidosa cama. Florecerán los besos sobre las almohadas. Y en torno de los cuerpos elevará la sábana su intensa enredadera nocturna, perfumada. El odio se amortigua detrás de la ventana. Será la garra suave. Dejazme la esperanza”.
Bé, acabarem ja, que no vull que vos sente mal el sopar. Només dir-vos: famílies exbaranera i ral·liera, amics i amigues, i no tan amigues de Carcaixent i d’altres pobles, respectables majors, benvolgudes autoritats i demés cracs:
Adeu i gràcies! Bona nit! Bon Nadal!
El Uelo