La
ParROCHia. Carcaixent, 24 de desembre del 2018
En esta nit de
Nadal em dirigisc a vosaltres per a felicitar-vos i transmetre-vos, en
companyia de les famílies exbaranera, parroquiana i ral·liera, els nostres
millors desitjos per a l’any 2019.
L’any 2018 començà
amb alguna que altra novetat important. La tradicional torrada de l’hort canviava
de proveïdor oficial, per jubilació del titular. Coquetes de fetge, botifarres,
llonganisses i xoricets del Bambau, per a una vetlada molt especial. No feren
més que recordar-nos que, sense el mestre Severià, ja res no serà igual!
Correa, Crespo i el Bigotes, els tres tenors de
la Gürtel, canten la Traviata del finançament il·legal del PP. Mentrimentres, al
jutge Llarena se li fa bola el passeig del dimoni Puigdemont per Europa. Però,
no passa res! Sempre quedarà el Tribunal Constitucional que...com la Fiscalía te lo afina...més prompte
que canta un gall!
La batalla per l’hegemonia de la dreta no ha
fet mes que començar. PP i Ciudadanos, enrotllats en la rojigualda, es barallen per a vore qui la té més gran. Venen mals temps
per a la llibertat d’expressió. La llei mordassa ja dona els primers fruits:
condemnes per cantar rap, segrest de llibres, citacions judicials per fer
acudits... Sí, tot molt normal!
Arriba el mes de març i les falles ja estan
plantades. Les carpes legalitzades. La música de les xarangues sonant pels carrers
i les places. Les cassalles van que xuten en els bars i en les terrasses. I el
veïnat sense dormir, per les putes despertaes.
I el dia de Sant Josep, ja les tenim cremades!
La vaga feminista és tot
un èxit. I pilla a la dreta en bajoqueta. La revolució de les dones és
imparable. Pensionistes on fire ixen
al carrer a pressionar, per a vore si el tio Rajoy els puja un poquet el
jornal. L’escàndol del màster de Cristina Cifuentes veu la llum, amb el
consegüent cabreig del personal. Mentre les altes esferes universitàries no
diuen ni mut, a vore si escampa el temporal. I, per acabar-ho d’adobar, el
criminal separatista número 1 és detingut a Schleswig-Holstein. Mare meua, com
està el percal!
En abril, l’Hospital
de la Ribera passa a gestió pública. El “negoci” del model Alzira s’ha acabat.
O el malalt reviscola o el sa cau malalt. Déu proveirà! Les clavegueres de
l’estat trauen el vídeo de Cristina Cifuentes furtant dos cremes en un
supermercat. Sentència popular! Ara, sí que sí, dimissió i...a jugar! La
justícia patriarcal es cobrix de glòria amb la sentència de la Manada. I colló,
amb la interpretació del Codi Penal! A vore si se’ns clava en la perola: si les
dones no diuen que SÍ és que NO!
La premsa pàtria en
dona per a salar amb el xalet de Pablo Iglesias i Irene Montero. I de pas, a
vore si pot tapar un poquet l’esperit fatxeta de la gent de Ciudadanos. I és
que Albert Rivera només veu españoles per
totes bandes. El campeón Eduardo
Zaplana cau en la parança. A presó i sense fiança! Per fi, n’hi ha pressupostos
amb el suport dels nacionalistes bascos. Eixos sí que saben! Sobretot...parar
la mà!
La penya comença a
reglotar després de conéixer la sentència de la Gürtel. El PP, partit podrit en
el govern, partícip a títol lucratiu. Traducció i en cristià: corrupció
política institucional a mansalva. Quines tragadores té esta societat! Redéu,
quin aguant! Però prompte salta la sorpresa en Ferraz. Pedro Sánchez es fa
avant.
El PSOE, atent a la
jugada, presenta una moció de censura. La majoria del Congrés vota en contra
del president del PP. Rajoy és fuma l’últim puro abans de tornar al registre de
la propietat. El Guapo és nou president del Govern. Un gabinet d’estrelles i
algun ministre estrellat. Ostatge de separatistes i populistes radicals.
L’apocalipsi ha arribat! En Catalunya s’alça l’article 155. Ja tenim president vicari de
la Generalitat! Espanya va de mal en pitjor! On anirem a parar?
Entrem en el mes de juny i comencen les
emissions d’À Punt. Gaudim de la III Fira Modernista de Carcaixent, en la seua
màxima esplendor. L’alcalde es posa cabut en el tema de les carpes. Un vot que
guanye del veïnat el perdrà en les terrasses. Per no parlar del nou sistema
d’aparcament rotatori (ORA sense pagar). Rellotges sense rodar i policies sense
denunciar. Servirà d’alguna cosa fer el programa electoral? Ai, què poc li
agraden els canvis a la majoria del personal! Xe tu, ara volen ORA i també
volen pagar! Serà açò normal? Estiga bé o estiga mal, de tot han de renegar!
La lluita entre Sáenz de Santamaría i Cospedal
acaba guanyant-la Casado. Mentre ell, al vent d’Espanya entona un: Viva el Rey Preparado! Llarena passeja
les misèries de la injustícia patriòtica per Europa. El president de la
Diputació i l’Operació Alqueria, nova actuació desproporcionada de la Polecia. I, més prompte que tard, la
tesi de Pedro Sánchez torna a fer acte de presència perquè tot no siguen
màsters...de Montón i de Casado.
Aplega la caloreta, carregada d’humitat i
basca. I la Kogoparty es trasllada a la partida de la Pedrera. Més
concretament, a l’hort del veí. I aixina he acabat jo, més fart que Sangonera. Perquè
ara, tota la Ribera fa festes allí. I ja sabeu...en agost i de vacances,
almorzarots els divendres. Visca la cultura popular!
En setembre regolfen novament les clavegueres
de l’estat. Villarejo i Inda, tanto
monta, monta tanto, li fan xantatge al Govern, a la ministra de Justícia, a
la Cospedal i a qui es pose per davant. El PP seguix sense acceptar que ja no
està en la Moncloa. Les dretes i la mediàtica en la seua salsa: populisme i
demagògia. Crispació en augment. Colpistes i separatistes! Ara, tot és el
Procés!
El Ral·li Humorístic estrena nova organització.
Per fi, la renovació de la festa ha arribat! Entra aire fresc, sense canvis
radicals. Escola Ral·liera, una magnífica idea! Més difícil serà entrar-los a
eixos, potencials participants, que ara tenen entre dotze i setze anys. Però, si
s’aconseguix...futur assegurat! Una multitud, una multitud...del Cotxe 21! Macaulay, Macaulay, Macaulay
Culkin! La decadència ha arribat! Menció especial mereix Anita Dinamita i
el numeret cerveser que va muntar. Redéu, si arriba a pillar al capità moro de
la festa amb els morros tots pintats. Xe, quin vectigal!
Les Festes de Carcaixent passen com el burro
Victòria, sense plena ni glòria. Col·laborem en l’exposició de les FACA: Recorrent col·lectius. Una mirada a les
associacions de Carcaixent. Tallarina
on tour i la Fiesta, per a rematar la jugada. I acabem el mes d’octubre amb
l’últim talló de monyo d’un gran com el Magalo.
En la secció de política, dimissió en diferit
de María Dolores de Cospedal. I en la secció de tribunals, la Fiscalia va
encarada a pel premi Planeta amb el seu best-seller Rebelión catalufa. Bon cartapell que arma el president de la Sala
Tercera del Tribunal Suprem amb l’impost de les hipoteques. Però, a vore...ací
qui mana?! La banca sempre guanya! A pagar-ho el client! Per no parlar d’Ignacio
Cosidó que, en un atac de sinceritat, li clava l’enèsima estocada a la justícia
espanyola. Visca la separació de poders! I, ja de pas, el tio Montesquieu!
Una vegada més, el Centre de Coordinació
d’Emergències de la Generalitat Valenciana activa l’alerta roja per histèria
col·lectiva en el sud de València i el nord d’Alacant. L’Ajuntament suspén les
classes i, si puguera també, les xarxes socials. Tota la vida hem anat a escola,
plovent i diluviant. La sobreprotecció no és gens bona. Ni per als xiquets, ni
per a la societat en general. Perquè el dia que vinga bona de veritat, ningú
estarà preparat! Estem criant ineptes, sense trellat ni forrellat.
Últim mes de l’any, mes de dinarots, soparots
d’empresa i alguna festa xaranguera de treinta
y tantos. Les eleccions d’Andalusia somouen el tauler polític. Pesen molts
els ERE, Susanita i 37 anys de govern socialista. I si res no canvia, ja ens
avança lo que vindrà en passar Setmana Santa.
I per això, no m’agradaria acabar esta
encíclica anual, sense fer una última reflexió en veu alta sobre l’extrema
dreta de moda i els perills de la situació política actual.
Diuen que hem eixit de la crisi. Però la gran
majoria de la gent no ho nota en el seu dia a dia. La precarietat laboral, la falta
d’oportunitats i d’una visió clara del futur més pròxim fan augmentar la
sensació d’inseguretat. Sense seguretat ni estabilitat, les persones tenim por.
No n’hi ha medecina efectiva contra la por.
Tampoc ajuda la degradació institucional i
política a tots nivells, produïda per la corrupció i el nepotisme de quaranta
anys d’imperfecta democràcia. Eixe club selecte, anomenat Unió Europea, es
troba a anys llum dels problemes que preocupen realment la gent del carrer. Per
tal de mantindre’s en la poltrona, els poders fàctics necessiten noms i cognoms
dels culpables de tots els mals. Els mitjans de desinformació, al servei del
capital, nit i dia, dia i nit, apunten i disparen: separatistes catalans (que
volen trencar Espanya), immigrants il·legals (que ens furten la faena i venen a
robar). Les xarxes socials
amplifiquen els conflictes i els fan impersonals. La polarització crea extrems
i fractura social. Heu vist que fàcil és crear odi? Pues ale, a jugar!
L’odi fa d’efecte placebo contra la por. La
gent necessita sentir-se segura, confiar en alguna cosa o creure en algun ésser,
celestial o terrenal. No hi ha millor moment perquè arribe a Espanya el trumpisme d’Steve Bannon, de gira per
Amèrica i Europa, de la mà de Santiago Abascal. El discurs de l’odi carrega
contra partidaris de la independència, la immigració, el feminisme, la
diversitat cultural i plurinacional. La unitat d’Espanya i la bandera sacien
d’odi els cervells més ignorants. Mentre algunes d’eixes panxes, ves a saber si
passen fam.
Si fem un poquet d’història, des de la
promulgació de la Constitució de 1978, els col·lectius d’ultradreta no han
passat de ser residuals en les convocatòries electorals. Els partits hegemònics
d’ampli espectre, com: UCD, Alianza Popular, PP o Ciudadanos han absorbit i
minimitzat gran part del vot provinent d’este extrem.
D’un temps ençà, en la seua lluita pel poder
polític, el PP i C’s transiten com a kamikazes en direcció contrària per
l’autovia de les llibertats públiques i els drets individuals. Els discursos de
Casado i Rivera, en el tema de la immigració i per la sacrosanta unitat
d’Espanya, pretenen atraure potencials votants de VOX. Però, allunyar-se del
centre dreta sociològic i pactar un govern, a banda d’alimentar la bèstia, servix
per a blanquejar el discurs reaccionari i xenòfob de l’extrema dreta. I, a més,
corren el perill de què la gent preferisca l’original a la marca blanca.
La gent d’esquerres veu amb sorpresa tot lo que
passa. Sense una visió clara de cap a on vol anar. Ni projecte social ni
programa il·lusionant. Això sí, amb la superioritat i supèrbia que sol
caracteritza-la, sempre per davant. Incapaç de fer autocrítica, molts no es
creuen que puguen haver vora 400.000 feixistes en Andalusia. Com si no
estigueren ja abans, camuflats en altres sigles o en casa, en el sofà.
Esta deriva autoritària també té el seu vessant
en les administracions públiques amb la connivència de molta gent, nostàlgica
del règim anterior, que forma part dels cossos i forces de seguretat, de
l’exèrcit o de l’alta magistratura. El franquisme sociològic encara està molt
interioritzat. L’arbitrarietat en l’aplicació de la llei mordassa, el retrocés
en el dret a la llibertat d’expressió, els continus excessos de la policia
antidisturbis en moltes manifestacions, la impunitat en què queden la gran
majoria d’agressions feixistes i l’aplicació del dret penal de l’enemic a
líders polítics independentistes i gent d’esquerres “antisistema” són alguns
pocs exemples. Tot val en la suposada defensa de la unitat d’Espanya. Fins i
tot, votar-se la Constitució.
Però no cal anar tan lluny per a vore exemples
il·lustratius de l’auge dels moviments autoritaris. A Carcaixent i a molts
pobles veïns, tenim grupets de neonazis embrutant de soflames feixistes, dia sí
i dia també, parets públiques i privades. A València, portem quaranta anys de
democràcia aguantant amenaces, insults i agressions a particulars, en
manifestacions i actes públics. La batalla de València mai ha acabat. El virus
de l’anticatalanisme forma part de l’ADN del bon blavencià. I no només ara que han suspés espectacles de Dani Mateo
o de la Revista Mongolia. Açò no és nou! Esta gent ha estat sempre ací, entre
nosaltres! I ací continuaran!
Estes actituds són intolerables en qualsevol
lloc i, més encara, en una democràcia que es considera avançada. Els mitjans de
comunicació, alguns partits polítics i moltes persones han mirat i miren contínuament
cap a un altre costat. No sols no les denuncien, sinó que, en alguns casos,
fins i tot, les justifiquen.
La solució al problema no és fàcil. Però d’una
cosa estic segur. No passa pels extrems. Ja fa anys que el pacte de tots els
partits polítics per la reforma de la Constitució de 1978 és una prioritat. PP
i PSOE, preocupants pel possible cost electoral, no volen afrontar la realitat.
Com diu el gurú Carles Salom, mentre no solucionen les coses importants,
eleccions darrere eleccions, aniran perdent votants. Cal una reforma integral de
l’statu quo per a modernitzar este
estat. Consolidar els drets i les llibertats públiques i l’estat del benestar.
Reconéixer el paper de les dones com a protagonistes principals. Afrontar la
qüestió territorial i fer el pas cap a un estat realment federal. Tindre clar
que, per molt que s’encabote la dreta, Espanya no és una, grande y libre. Sinó que les Espanyes són plurinacionals i
diverses, que la diferència no significa ser millor ni pitjor, sinó respectar
sense imposar. Un projecte integrador per a la gent que vindrà, a l’avantguarda
d’Europa i que pose sempre els interessos de les persones per davant dels dels
bancs. Un sistema renovat que reduïsca les desigualtats socials i que porte
confiança, estabilitat i seguretat.
Mentre això no passe, l’ideal d’extrema dreta
populista anirà calant en la gent desesperada, sense visió de futur i amb la
por com aliada. Alimentada pels discursos de l’odi que sembren molts
irresponsables per totes bandes, sense que ningú pense les conseqüències
nefastes per a la convivència que tot això tindrà.
La societat en general i la classe política en
particular tenim una responsabilitat en este sentit. Parlem de les solucions
als problemes amb arguments i raons. Deixem-nos a casa les emocions. Diguem les
coses pel seu nom. Aprenem de la història dels pobles. Votem en consciència en
les pròximes eleccions. Si ho deixem passar, pot ser, quan vulguem reaccionar,
ja siga massa tard.
Perquè com va dir Martin Luther King: «lo
preocupant no és la perversitat dels malvats sinó la indiferència dels bons».
Bé, acabarem ja, que no vull que vos sente mal
el sopar. Només dir-vos: famílies exbaranera, parroquiana i ral·liera, amics i
amigues, i no tant amigues de Carcaixent i d’altres pobles, respectables
majors, benvolgudes autoritats i demés cracs:
Adéu i gràcies! I que en siguen
molts més, sempre al vostre costat!
Bona nit! Bon Nadal!
El Uelo
