La
ParROCHia. Carcaixent, 24 de desembre del 2017
En estes hores del Nadal vull
desitjar-vos, en companyia de la famílies exbaranera, parroquiana i ral·liera,
unes bones festes. I manifestar-vos la nostra esperança de què el 2018 siga un
any molt millor per a tot lo món.
L’any 2017 començà igual que sempre, o
siga, cara el pessebre. La penya es reuní vora el foc en la tradicional torrada
de l’hort. La boca se’ns feia aigua mentrimentres degustàvem l’últim sant sopar
elaborat pel mestre Severià. La jubilació ja ha arribat! I ara...busca qui t’ha
pegat!
Cospedal demana disculpes per
l’accident del Yak-42. Trillo no suporta més la pressió. Dubte que Déu Nostre
Senyor li perdone algun dia els pecats d’eixa gestió. La comptabilitat
extracomptable de Bárcenas fa acte de presència. I 800.000 euros al sarró!
Tindrem un CRIS per a la comarca, a la salut de la Diputació!
En febrer, Iglesias guanya a Errejón
en Vistalegre II. El cunyat del rei és condemnat sis anys a la presó. Vorem que
diu el Tribunal Suprem en cassació. La que sí que es lliura és la infanta, la
germana del Borbó. Fent valdre, més que mai, eixa màxima de què: la justícia
és igual per a tots.
Ja se sent l’olor a pólvora! La
cassalla corre per les barres i la música de les xarangues emociona la gent,
pels carrers i les places de Carcaixent. Tot siga per la festa, per la festa de
les falles. Enguany, fins i tot la carpa de les Dies canta i balla això de: el
caballo camina palante... El debut en el món faller és tot un èxit. Un
plaer col·laborar amb l’artista Álex Oliver, Pitu. Què visca la sàtira!
Què visca l’humor! I, sempre des del respecte, la llibertat d’expressió!
Arriba la primavera i, amb ella, la
trista mort de la socialista Carme Chacón. La llei mordassa en la seua màxima expressió.
La creu del Valle de los Caídos dóna per a molt. Ignacio González ja té la seua
pròpia operació! Lezo, una més de corrupció. Corrupció “valenciana”, vos diran
els mitjans de comunicació. I la senyora Esperanza Aguirre protagonista de la
seua enèsima dimissió. I és que, ja ho diu la cultura popular: de moliner
canviaràs però de lladre no t’escaparàs!
Per fi, s’aproven els pressupostos!
Les grans beneficiades són Euskadi i les Canàries. Rajoy que li balla un aurresku
al lehendakari. En França, el liberalisme de Macron guanya al discurs de la
por, el racisme i la xenofòbia. Els poders fàctics de l’estat li fan la
campanya a Pedro Sánchez. Resultat: rebenta la socialdemocràcia, se ressitua l’aparato.
I per acabar-ho d’adobar, la dimissió del fiscal anticorrupció. Visca la mare
superiora de la congregació!
Però, la persona no descansa! Love the 90s en València.
Uah! Es consolida la Fira Modernista. Anem pel bon camí! L’estima de la
gent de Carcaixent pel patrimoni local és la millor protecció possible. Comando
autocaravana cap a Madrid al Download Festival. System of a Down ens espera.
Coll, Taka...passeu al confessionari i per Doña Manolita!
En la secció de successos, acaba la
cacera per a Blesa, aixina...de la pitjor manera. En la secció de tribunals, es
fan amb el senyor feudal del futbol espanyol, Ángel María Villar. I el PP, com
no pot des del Consell, utilitza la justícia per a fer política lingüística,
d’eixa que els agrada tant a ells. I per acabar, en la secció de local, què
voleu que vos diga? Què el tapó de l’Ajuntament de Carcaixent és...monumental!
A l’estiu, tot lo món viu! Segona
joventut! Cap a Barcelona al concert d’U2, amb bona companyia. Beautiful
day! Tot seguit, la KogoParty de la Xarangueteta Kogollonudetets. Que podríem dir-li, tat?!
Aixina acabàrem parlant! I la despedida falsa per a rematar la jugada. Festes
dels pobles de moatros. Ràfel: orquestra Montecarlo. Visca el
capità moro!
I comença el monotema: Catalunya, per
a almorzar; Catalunya per a dinar; Catalunya, per a berenar; Catalunya, per a
sopar i els catalans, de ressopó. Primer la turismefòbia dels radicals
antisistema. Però, parlem d’això i no de l’origen i les possibles solucions al
problema: la bambolla turística. Després la vaga de treballadors d’Eulen en
l’aeroport del Prat. Però, criminalitzem la classe treballadora i obviem els
problemes: la privatització dels serveis públics i la precarietat laboral. Més
tard, l’atemptat terrorista a la Rambla de Barcelona. La bogeria i el fanatisme
d’algunes persones no té límits! La politització partidista d’una manifestació
per la llibertat i contra el terrorisme. El major Trapero i els Mossos
d’Esquadra... Bueno, pos molt bé, pos adiós!
Després de les vacances, tornem a la
càrrega. Laura i Javi ens ensenyen tot lo que no sabíem en la seua despedida.
Lo difícil serà recordar-ho! A disfrutar de la vida, parella! La dictadura de
les malignes arriba al Cotxe 21. La participació baixa considerablement en el
51 Ral·li Humorístic. Vorem si triomfa eixe colp d’estat tan anunciat!
Tractament digne de menció especial mereix la festa especial d’aniversari de
Borroka. Mai havia estat en una celebració tan emotiva. Això sí que és un regal
com Déu mana! Menja molt, caga fort i no li tingues por a la mort! Una gran
lliçó de vida, amic! De
putaaa maaare!
Porres contra urnes en el referèndum
“il·legal”. El barco de Piolín amarrat a vora port. Des de l’Espanya profunda,
la Guardia Civil se’n va al front de l’Ebre al crit de: a por ellos! Sí,
tot molt normal! Els Jordis fixen la seua nova residència en Soto del Real.
Magnífica imatge per a la comunitat internacional. I és que la Fiscalia “te lo
afina”, més prompte que canta un gall. Les banderes en els balcons es
multipliquen, per protegir-nos del mal. Ja la tenim ací, ja ens ha arribat...la
famosa fractura social!
Arriben les festes i se n’ixen de mare
les terrasses. Rècord mundial d’ocupació del domini públic amb taules i
cadires! Tot en esta vida té un límit. Un pacte entre el sector de
l’hostaleria, el veïnat i l’Ajuntament és més necessari que mai. Els Amics de
les Arts, La Fiesta, les xarangues, La Pato...no n’hi ha dia que no li traguem
l’extrabonus a l’aparato! I quan encara no ens havíem recuperat
dels excessos festers...bodorrio al canto. Everybody, yeah!
Seguim molt pendents del caixó amb el
binomi periodístic Ferreras-Pastor. Visca la conciliació familiar! De la
manipulació de TV3, ni parlar! El tren del Procès havia de passar, això sí,
sense parar. El Parlament de Catalunya i una República independent per
declarar. I el Senat, el famós article 155 per aprovar. Eleccions en desembre!
Açò és un no parar! En València, els feixistes amb la connivència de la dreta
ixen a passejar! Mentre en Carcaixent, ja funciona a ple rendiment el pacte del
Pipican.
Sembla, per fi, que arriba la tardor,
amb previsió de forta maror. Puigdemont se’n va a Brussel·les i mig Govern a la
presó. Ixen els Paradise papers a la llum, especials per a augmentar-nos
la cremor. En València, reclamem un #tractejust! Ai...del jutge Llanera i la
jutgessa Lamela! I adoctrinant, adoctrinant...arribem
a desembre. Mes de soparots i dinarots d’empresa. Mentrimentres jutgem a la
Manada, denunciem xats de policies neonazis (amb pistola) i votem en les
eleccions de la “República catalana”.
I arribats ací, no voldria deixar
passar l’oportunitat que en brinden estos renglons, per fer una última reflexió
sobre la crisi política en què vivim els últims temps.
Disculpeu que vos ho diga! Però és que
estic fart de lo de Catalunya!
I m’ho han fet avorrir eixes persones
que arreplegaren firmes contra l’Estatut. Les mateixes que presentaren recurs
d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional perquè Espanya es
trencava. Eixes que han dit no a qualsevol fórmula política d’encaix de
Catalunya en Espanya. Eixes persones que es neguen sistemàticament a reformar
la Constitució. Eixes que es consideren “classe política” i recorren a la
justícia per a solucionar un problema polític. Però també, eixes persones que
creuen que es pot independitzar un territori contra la força d’un estat, de
manera unilateral i sense reconeixement internacional. I totes eixes, amb
responsabilitat institucional, que no han sabut frenar quan tenien molt guanyat,
amb les conseqüències negatives que les
seues accions portaran a la societat.
I, sobretot, m’ho han fet avorrir
eixes veus repetitives en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials,
que no fan sinó augmentar la polarització de la societat. Enfrontar, dividir,
fracturar, calfar l’ambient i crear bàndols. Cosa que aprofita l’extrema dreta
per a eixir a repartir amb total impunitat. I també totes eixes veus que
arreglen el món en els bars i se’ls unfla la vena pàtria fins a rebentar.
Correrien a porrades a tots els catalans. -És mereixen estar tots tancats!
I sort que encara no s’atrevixen a dir: afusellats! Però encara no els
he escoltat pronunciar una sola proposta política per a integrar Catalunya en
Espanya. Si amb eixa estratègia es pensen que ho van a solucionar. Anem aviats!
Lo que ha viscut Catalunya és una
revolta contra el règim de 1978. Alguns diran rebel·lió o sedició, altres colp
d’estat. Jo no he vist en ma vida cap revolució en què es respecte l’ordre
establert. El pacte territorial ha petat. I ens ha quedat ben clar, per si algú
no ho sabia, que en la piràmide normativa de l’estat, la unitat d’Espanya està
per damunt de la Constitució.
Però, no n’hi ha llei ni
Constitució en el món que puga prohibir la llibertat dels pensaments, que puga
quartar l’expressió de les idees i limitar la manifestació dels sentiments de
les persones. Si lo que es pretén és conviure i integrar, no pot ser a base de
porres i Codi Penal. I, molt menys, de manera unilateral. Ha de ser a base de
cessions, pactes i acords. Per això, la primera cosa que ha de fer,
especialment la classe política (però també tota la societat) és ficar-se en la
pell de l’oponent, intentar entendre les seues raons i respectar els seus
sentiments. La segona és sentar-se a negociar. I sobretot escoltar, escoltar lo
que ha dit, diu i dirà el poble sobirà.
Jo no vaig votar la
Constitució. I, com jo, moltes persones més. Totes aquelles que hui tenen menys
de 60 anys. Per això i, per moltes coses més, com la majoria de gent de
Catalunya, no em sent representat per la Constitució de 1978. Han passat vora
quaranta anys, la societat i el món han canviat. Les regles del joc han
d’actualitzar-se, no poden convertir-se en un obstacle, un mur infranquejable
que ens impedisca avançar. No fer-ho és amagar un problema polític per tal de
no perdre el poder. Però també la irresponsabilitat política més gran des de la
democràcia.
Perquè com va dir John Fitzgerald
Kennedy: «el canvi és llei de vida. Qui només mire al passat o al present, es
perdrà el futur».
Bé, acabarem ja, que no vull que vos
sente mal el sopar. Només dir-vos a tots: famílies exbaranera, parroquiana i
ral·liera, amics i amigues, i no tant amigues de Carcaixent i d’altres pobles,
respectables majors, benvolgudes autoritats i demés cracs:
Adéu i gràcies! I què el
somriure de la gent que més estimeu vos il·lumine en la soledat.
Bona nit! Bon Nadal!
El Uelo
