Les meues primeres paraules en esta nit de Nadal vull dedicar-les a totes les persones que viuen amenaçades per les guerres, a les oprimides per les dictadures i les injustícies i a aquelles que passem fam, esclaves de la pobresa i la misèria. A totes elles i, com no, a vosaltres, vos desitge: salut, pau i prosperitat per a l’any 2023!
Ja quasi no ho
recordem però l’any 2022, tercer de pandèmia, començà amb una passada de vara
de la variant òmicron. Igual o més matraca ens donaren les terminals
mediàtiques de la dreta amb el ministre Garzón i les macrogranges. Mentrimentres,
els americans avisaven els europeus de què...igual venia una guerra, la major
de les desgràcies.
El dia 14 de gener, a punt de tocar les 12 del migdia, resats un grapat de parenostres i un avemaria, li vaig dir adeu a la miopia. Més de trenta anys i deu ulleres de vista després, que, espere i desitge, per molt de temps, m’adornen l’estanteria.
La tradicional torrada de l’hort es va celebrar, això sí, amb una afluència reduïda de comensals. Els més incondicionals celebràrem la vida amb una bona dosi de colesterol; tot a la salut de Juanito Calatayud. Res, per a lo que anava a vindre. I era el concert d’Els Amics de les Arts amb la millor companyia tossint sense parar. Estava clar! El contagi de la COVID-19 havia d’arribar. Ale, una setmana de baixa i...a jugar!
Arribà febrer i amb ell un “tamayazo” en el Congrés. La reforma laboral de Yolanda Díaz se salvà pels pèls, gràcies a l’error d’un diputat popular. El PP clava VOX en el nou govern de Castella i Lleó. MAR i Ayuso li fan una OPA a Pablo Casado i obliguen a moure fitxa a Feijóo. Els pitjors presagis es confirmen, l’auge imperialista de Putin acaba per envair Ucraïna. Feblesa d’Occident? Nou ordre mundial? Una guerra a les portes d’Europa amb l’energia com a reena.
La resposta de la Unió Europea i Amèrica no es fa esperar. Sancions econòmiques a tot lo que vinga de Rússia. Suport armamentista a la Ucraïna de Zelenski. Crisi energètica mundial. Pugen els preus de les matèries primeres i sobretot, el petroli, la llum i el gas. Inflació desbocada. Vorem qui la para! Gir radical de la política exterior en el Sàhara, per a tindre la immigració controlada. La fiscalia arxiva la causa contra el rei emèrit. Quina manera de burlar-se del personal! I, per si no en teníem prou, els transportistes autònoms, animats per la dreta extrema, intenten tombar el Govern amb un paro patronal. Arrea, morral!
El temporal de la fava fa acte de presència i deslluïx les primeres falles “normals” postpandèmia. El PP tria de president el gallec Núñez Feijóo. I este ja mira de reüll la diva Díaz Ayuso, per si li fa la de Casado. Les clavegueres patriòtiques de l’estat i el CNI estan de merda fins el coll. El programa Pegasus no només espia independentistes catalans, fins i tot, el president del Govern.
Entrem en la primavera i passem una Pasqua de primera. Arriba la festa del targetó, preludi de la despedida de Juanan, per terres de la Manchuela. Cap de setmana a Jorquera i Alcalá del Júcar amb la penya baranera. I melopea que te crío! I és que...què fa un pardal de 200 quilos dalt d’un arbre? Pues, això! Pio, Pio!
Digne de menció especial és la representació d’Els Miserables de Carcaixent en el magatzem de Ribera. Un projecte solidari en la lluita contra el càncer. “Canta el poble una cançó, que ara respira a llibertat, eixa és la música del poble, que sona en l’obscuritat”. I com no, recordar també a tota eixa gent que, any rere any, es curra la Fira Modernista de Carcaixent.
I de boda que ens n’anàrem al poble d’Alginet. Eva i Juanan es casaren en una calor de mil dimonis. I allà que vaig haver d’oficiar com a mestre de cerimònies. Després vingué la festa en el Barranquet dels trenta anys de Maria. I tot seguit, la dels quaranta de Sandra C., a la que va vindre de convidada fins la Polecia.
Mónica Oltra dimitix per la imputació de la dreta extrema. Les eleccions d’Andalusia premien la moderació de Juanma Moreno Bonilla. Paco Salom ja té relleu. Compromís tindrà un nou cap de llista, amb certes dots d’artista. Pujada dels tipus d’interés del Banc Central Europeu. I més periodisme de García Ferreras amb els àudios de Pablo Iglesias.
Aplega l’estiu i la calor ens en dona per a salar. Tenim canvi climàtic per a almorzar, per a dinar, per a berenar i per a sopar. Esclafits de vent calent i nits tropicals insuportables, que no ens deixen descansar. Sequeres, inundacions, incendis forestals... I colló! Tot son desastres. On anirem a parar? Tot lo mon es queixa però tot continua igual. Igual de malament...fins el dia del Juí Final.
La festa de la despedida conjunta de Zaira i Diego ens du fins a Guadassuar. Després toca Santa Marina, per a celebrar els quaranta tacos de Sabater. I per últim, una visita ràpida a Barcelona, la nit abans de la boda, per a vore els Iron Maiden. Run to de hills, run for your lives
Per fi arriben les vacances! Però continuem suant la gota gorda. Almorzarets i soparets o de Misteri a l’hort de Mir. Temps lliure per a desconnectar, per a fer allò que a cadascú més li agrade i per a quedar amb la gent. I ja sabeu que Rastreator on més disfruta és en l’arxiu, entre relíquies i papers centenaris, investigant sobre Carcaixent.
En setembre tornem a la faena. Mor Gorbatxov i la regna d’Anglaterra. A la tia Nancy Pelosi, no se li ocorre altra cosa que xafar Taiwan. Les dones d’Iran protesten contra la policia de la moral. Les primeres mesures d’estalvi energètic arriben al personal. El Rei de la Nit ha aplegat! Tot lo mon que apague les llums i l’aire condicionat. Mentrimentres, els okupes de la dreta judicial mantenen segrestat el govern del tercer poder de l’estat.
Viatge a la capital mundial de la llibertat per a vore els 2Cellos. El Ral·li Humorístic torna, a pesar de l’adversitat. La decadència del Cotxe 21 ja ha arribat! A la fusió amb el Cotxe 24 li posem un notable alt. Però...alguna cosa haurem de millorar. Coneixem gent de puta mare i ens ho passem d’allò més bé en la millor festa de Carcaixent. Així que, si res no ho impedix, ens vegem en el 56. El “més cartera” vos espera cantant el Freed from desire i ballant el Sweet release.
La pluja fa acte de presència un any més en les festes majors i a la gent jove encabrona. Ara ja sabreu el per què li diuen Aigües Vives a la nostra benvolguda patrona. Assistim al Ralliween i acabem amb mal de cap, però no pel garrafon, sinó pel puto reggaeton. I celebrem els anys de la vida, que ja en son 38, amb la millor torrada del mon.
L’excepció ibèrica del gas sembla que va guanyant adeptes entre els membres de la Unió Europea. Macron pega la cabotada. N’hi haurà gasoducte submarí entre Barcelona i Marsella. Liz Truss dura una trencà de guitarra com a primera ministra d’Anglaterra. I en un Brasil polaritzat per l’extrema dreta, guanya la gerigonça de Lula da Silva, això sí, per la mínima.
Després de quatre anys incomplint la Constitució, l’estadista Feijóo, en llegir els titulars de la premsa pàtria, avorta la missió. O, millor dit, es caga en els pantalons. La renovació del govern dels jutges haurà d’esperar fins que el PP guanye les eleccions. La ministra Montero i Podemos entren en el marc del populisme punitiu. Efectes no desitjats de la llei del “només sí és sí”. Obliden els principis constitucionals de la retroactivitat i la reinserció en la societat. I lo que és més important i, de lo que hauríem d’estar parlant, molta més inversió en educació afectivo-sexual i de gènere, en igualtat i diversitat.
Arribem al mes de desembre amb la reforma del Codi Penal a toc d’esmena, per a abaixar el soufflé català. I els soldats reaccionaris de la dreta en el Tribunal Constitucional que pugen un poc més el llistó de la crisi institucional. Boniquet està el percal!
En l’àmbit festiu celebrem la I Mostra de la Taronja i els 30/40 anys de les Mireies. Mentre la gent ompli els bars fins a rebentar amb sopars i dinars d’empresa, per a major decepció dels catastrofistes de la dreta patriòtica, que desitgen, pel seu propi bé, una bona recessió econòmica.
I arribats fins ací, aprofite l’avinentesa que em regalen estos renglons, per a deixar-vos, per escrit, l’últim dels meus sermons:
La invasió d’Ucraïna, ordenada per Vladimir Putin, ha sacsejat l’ordre mundial. Fins ara, la gent d’Occident vivíem tranquil·lament en la bambolla d’un mon capitalista globalitzat. Veiem massa lluny les guerres, les dictadures, la fam i la misèria que patixen milions i milions de persones arreu del planeta, en els països del mal anomenat Tercer Mon. Pensàvem que estos conflictes i les seues conseqüències mai afectarien la nostra forma de vida, la nostra societat del benestar. Però, a causa de la dependència energètica, sobretot del petroli i el gas, que els països de la Unió Europea tenim de Rússia, esta percepció ha canviat.
A més, ens hem convertit en els supervivents de diverses crisis i emergències superposades. La climàtica, per l’augment constant dels gasos d’efecte hivernacle i l’escalfament global; la financera i econòmica, mai acabada de resoldre amb la recepta de l’austeritat; la sanitària per la pandèmia mundial del coronavirus. A les quals, ara s’unix l’energètica i de matèries primeres, per la guerra d’Ucraïna i la inestabilitat dels mercats internacionals.
Les conseqüències d’estes crisis tenen el seu reflex negatiu en el benestar de la societat, sobretot entre la gent més vulnerable i amb risc d’exclusió social. La desigualtat entre classes no para d’augmentar. La inflació i l’amenaça de recessió poden portar problemes greus, no sols a les economies estatals sinó també al sector privat, en un futur no molt llunyà. Un caldo de cultiu propici per a l’expansió dels moviments populistes i extremistes.
Fa anys que respirem un ambient cada vegada més polaritzat, on l’odi i la crispació està a l’ordre del dia. Un entorn tòxic, amplificat pels mitjans de comunicació i les xarxes socials al servei dels grups de poder.
La dreta continua atrinxerada en el camp de la batalla cultural. Ha assumit que l’apocalipsi econòmica, derivada de l’alça de preus, que havien pronosticat els seus gurus de capçalera, pot ser, que no arribe. Han decidit continuar com els kamikazes, sense fre i en direcció contrària, per l’autopista de la confrontació i la política d’oposició irresponsable. Porten quatre anys d’incompliment flagrant de la Constitució, amb la seua negativa a renovar el Consell General del Poder Judicial. Una crisi institucional sense precedents que acabarà de desacreditar per complet, a ulls de la ciutadania, la justícia espanyola. Hem perdut el compte de les voltes que s’ha trencat Espanya. I resulta que mai ha estat més prop de trencar-se que l’any 2017, just quan governava el PP del gran M. Rajoy. L’efecte Feijóo comença a desinflar-se. Fa temps que es dediquen a pregonar la consigna perillosíssima de la il·legitimitat del govern. Estan més que desbocats i, a partir d’ara, quasi tot lo que faça el gabinet “socialcomunista” de Pedro Sánchez serà considerat com un colp d’estat.
Mentrimentres, el govern de coalició de PSOE i Podemos, epidèmia, guerra, inflació i refregues partidistes internes pel mig, intenta desinflamar la qüestió catalana amb els indults i la reforma dels delictes de sedició i malversació. En definitiva, dur al terreny de la política un problema polític, que mai hauria d’haver arribat a l’àmbit judicial. Tot això, unit a l’aprovació regular dels pressupostos generals i a l’execució de les reformes estructurals i les inversions previstes en els fons europeus. Compta amb el suport de la resta de grups parlamentaris minoritaris, valencians, catalans i bascos inclosos, que sumen la majoria parlamentària i aporten estabilitat institucional i un poc de sentit d’estat en una època tan difícil i convulsa.
Així que, amb este panorama es presenta l’any 2023, un any d’eleccions locals, autonòmiques i estatals. Un any en què haurem de triar què volem. Si volem baixades d’impostos que debiliten el sector públic en benefici del privat o volem bons i millors serveis públics que d’alguna forma s’han de finançar. Si volem més drets laborals, la revalorització dels sous i les pensions i una major redistribució de la riquesa o una precarització dels sous i més temporalitat en els treballs, tot en benefici de les elits empresarials. Si volem més drets per a totes les persones i major igualtat entre dones i hòmens o retallem drets consolidats. Si volem obstruccionisme i judicialització de la política o volem pactes de progrés, reformes i acords. En definitiva, si volem viure en un ambient de polarització, odi i confrontació o volem viure en pau, harmonia i estabilitat.
No sé lo que vosaltres voleu, però jo ho tinc clar. Aixina que trieu en llibertat la vostra opció. I la majoria guanyarà. I entre totes i tots...disfrutem de lo votat.
Perquè, com diu l’escriptor Joël Dicker: «la vida és una successió d’eleccions que després hem d’assumir».
Bé, acabarem ja, que no vull que vos sente mal el sopar. Només dir-vos: famílies exbaranera, parroquiana i ral·liera, amics i amigues, i no tan amigues de Carcaixent i d’altres pobles, respectables majors, benvolgudes autoritats i demés cracs:
Adeu i gràcies!
Bona nit! Bon Nadal!
