Missatge de Nadal 2019

La ParROCHia. Carcaixent, 24 de desembre del 2019

En estos dies tan especials, en què sempre han d’unir-nos els millors sentiments, vos desitge, en companyia de les famílies exbaranera, parroquiana i ral·liera, unes bones festes i que l’any 2020 pugueu vore acomplits els vostres desitjos i aspiracions.

L’any 2019 el comencem fotuts i arrimats al marge per qüestions familiars i de salut. El virus de la carpa del Festivern s’apodera de la persona. Això sí, res que no puga curar la tradicional torrada de l’hort. La penya, un any més, reunida en una taula, per a confirmar com de certa és eixa màxima tan nostra, que diu: menja molt, caga fort i no li tingues por a la mort.

Tot seguit, descobrim com se les gasten els del BBVA. Villarejo i les clavegueres de l’estat espiant els seus pecats al servei del capital. El trifachito, enrotllat en la rojigualda es fa la foto en Colón, a vore qui la té més gran. La bandera, malpensats! Moment que aprofita el traïdor de Pedro Sánchez, el Guapo, amb l’ajuda del guru Iván Redondo, per a convocar les primeres eleccions. I Ximo Puig, amb algo de poreta, també s’apunta al carro, per a què no vinga l’extrema dreta i li palpe la careta.

En març, més prompte que canta un gall, les falles estan plantades, les carpes muntades i els carrers tallats. I ara...busca qui t’ha pegat! Tu arròs i jo cassalla! Xupito pa tots! Ueliiiii! Visca la barra...! I això ho pague jo! Els partits polítics, després de passar per xapa i pintura, passegen pels paradors fallers les noves incorporacions. Les candidatures es couen en el forn. Ja estan pròximes les segones eleccions!

No n’hi ha més notícies en el telediari que Catalunya i els llaços grocs. Uns els posen i altres els lleven. I el putxero al foc! No sé a què collons esperen per apagar-lo! Si ja està esclatat l’arròs! L’aparell mediàtic de Madriz blanquejant sense parar l’ideari d’extrema dreta. Les xarxes socials bramen en un diàleg de sords i els que arreglen el món en els bars no parlen d’altra cosa. Què ve el moro Mussa? No! Ja està ací VOX!

Una altra Pasqua fent campanya. Al remat, al PSOE li ix bé la jugada. La gent respon a l’envit. El discurs de la por qualla. Tota acció té la seua reacció. Encara que, a més d’un, la merda ja li xorra pel camal. Les tres dretes no sumen. Mare de Déu, com està el percal! Ciudadanos i Podemos, sense saber jugar al truc, amb la major en la mà. N’hi haurà govern? Què collons passarà? Res que les esquerres no puguen desaprofitar!

Arribem al mes de maig. I se’n va Rubalcaba, tot un home d’estat. La gent està farta de tanta campanya electoral. Val i trenta i la pilota encalà! Compromís, desgastat en el govern, en perd quatre, que arrepleguen Ana Calatayud i Sara Diert. El PP es queda igual i el Bola no arriba al tall. Crits d’alcaldessa, alcaldessa...al son de Paquito el Chocolatero en la nit electoral. Però...a què no sabeu qui té la clau? No podia ser un altre! El barista de la Ribera! El mestre Juanito Albert!

La Fira Modernista torna a omplir de gent els carrers de Carcaixent. El pacte del Putxero és una realitat. Paco Salom i Sara Diert fan fill predilecte el gran Juan Albert. Els haters dels grups de Facebook continuaran animant el cotarro fins al dia del juí final. Les dretes de Carcaixent, incapaces d’aclarir-se, ara es barallen per a vore quina arma més cartapell. Poques coses quedaran que no acaben en pleit! Què caiga Carcaixent que ja l’alçarem nosaltres! Això...si queda algo dret!

A finals de juny celebrem els 50 anys de l’institut Arabista Ribera. I en juliol les festes es multipliquen en la partida de la Pedrera. A passar les nits en vetla. Lo mateix crec que li passa a Pedro Sánchez amb el seu amic el Coletas. I a vore qui collons estudia oposicions amb esta caloreta, sobretot si veus a la penya per l’Instagram, en festivals i de festeta.

Les vacances d’agost servixen per a desconnectar un poc d’ajuntaments. Però, prompte el neofeixisme de Salvini ens amarga l’existència amb la crisi de l’Open Arms. Per no parlar de la matraca de la listeriosi i la “carne mechada” i dels incendis forestals. Coses que s’encarreguen d’empitjorar el PSOE i Podemos, enganxats amb el relat i la repetició electoral. Poden ser més irresponsables? Redéu, quin vectigal!

En Xeraco ens convertim, gràcies al vi de Ca Paco, en tifosi de la Pato. Torrades estiuenques en bona companyia. Garry Ginself, animador d’eventos y saraos. Xe Diógenes, on vas? A pujar la basura! De concert a Xàtiva amb la dolça aprenent del mentor. Mediterrània és una festa. Una cançó sense sentit. Mediterrània és la tempesta. Mediterrània el nostre crit... I sí, Mediterránea festival en la platja de la Vall, per a rematar la jugada. On està Pàstor?

Arriba setembre i tot continua igual. Convocatòria automàtica de les terceres eleccions. Error descomunal. Histèria col·lectiva ciutadana, mòbil en mà, tots cara la pantalla, quan acollonen de què ve la DANA. Xarxes socials fent gran la bola i somriures entre la jovenalla, en sentir que no n’hi ha escola. La sobreprotecció no és gens bona i, més prompte que tard, ens passarà factura. Perquè, com ja vaig dir l’any passat: estem criant ineptes, sense trellat ni forrellat.

La fusió del 21,7 en el 53 Ral·li Humorístic és un èxit. La innovació del Burning man triomfa. Resultat: segon amb sabor a victòria. Enhorabona al Cotxe 17 i al Cotxe 24. Ja era hora que algú guanyara la crítica local! I no vull mirar ningú...Cotxe 3. Per cert, qui organitza l’any que ve? In the night, in the night... xucurrucu, la cigala! I en festes ens portem bé, que l’edat ja no perdona.

El dret fonamental de manifestació està de rebaixes en este país. El Tribunal Suprem encaixa a martellades el delicte de sedició en la sentència del procés. Junqueras i la resta de polítics continuaran en la presó fins que li isca dels collons al jutge Marchena. La fàbrica d’independentistes continua a ple rendiment. No n’hi haurà gàbies per a tants ocells... Un tsunami de protestes col·lapsa el Prat, talla autopistes i fa que Barcelona parega Bagdad. En la Secta i la resta de canals del règim, piròmans professionals blanquegen a l’ultradreta com si no n’hi haguera demà. I, per si el facherío no estava prou on fire, va i trauen a Franco del Valle de los Caídos en plena precampanya electoral.

El dia 10 de novembre el PSOE guanya les eleccions. Pedro i Pablo ara s’abracen però de la por que els fa VOX. Els haurà quedat clar ja que no es pot governar en contra de catalans i bascos? Jo crec que no! Al veleta d’Albert Rivera se l’emporta el vendaval. La corrupció de tant anys de govern del PSOE en Andalusia acaba sentenciada. La vella guàrdia sociata no pot ni parlar. Manuel Chaves i José Antonio Griñán...a jugar!

El govern municipal rebenta el marcador amb la pujada de la contribució. Una vegada més li tocarà al pueblo llano apretar-se el cinturó. Es venen moltes cases però no n’hi ha compradors. Els grups de l’oposició reguen amb gasolina el malestar general. La protesta ciutadana acaba com el ball de Parra: sense cordes ni guitarra. Vergonya vam tindre eixe dia de ser de Carcaixent. I per què s’inunda tant este túnel? Molt senzillo! Perquè l’alcalde és un fill de... A banda! I amb açò queda més que demostrat, que el poble sempre té la raó, lo que no té és trellat.

L’últim més de l’any comença ben banyat, tant d’invocar l’emergència climàtica. Trenta y tantos, sopars d’empresa, censures en les xarxes socials i terratrèmols judicials europeus. Mentrimentres continuem tots a l’espera, a vore si els ix ja de l’ouera, això de formar govern.

I abans d’acabar este sermó, volia, com cada any, fer una reflexió. Així que pareu atenció:

En 2018, en estes mateixes línies, parlàvem de les causes de l’auge de l’extrema dreta i plantejàvem possibles actuacions per tal de revertir la situació. Un any i tres eleccions després, els pitjors presagis s’han complit. Els resultats evidencien lo que molts sospitàvem. Així que, davant d’esta situació, tenim dos opcions:

Podem parlar sense parar de VOX, normalitzar el seu discurs d’odi contra tot i contra tots i, amb això, anar destruint, poc a poc, esta democràcia tan imperfecta en què vivim. O siga, tornar quaranta anys arrere. O bé, podem deixar de perdre el temps i fer política d’una puta vegada, agarrar el bou per les banyes i solucionar els problemes de la gent. En definitiva, mirar al futur.

Jo, com Buenaventura Durruti, ho tinc clar: «al feixisme no se’l discutix, se’l destruïx». I no se m’ocorre millor manera de destruir-lo que construir entre tots un futur millor.

Hem d’identificar els problemes existents i proposar els canvis adients. Arribar a grans pactes i acords. Aprovar les reformes que siguen necessàries. I, una vegada implantades, analitzar les errades i plantejar noves solucions. La política és una roda  que no pot parar de rodar. I es mou sempre a base de voluntat i iniciativa política.

Podíem començar per fer un govern i aprovar uns pressupostos generals. Tenim pendent de resoldre el problema del finançament autonòmic i local. Haurem de parlar algun dia del sistema de pensions i fer les reformes necessàries per a blindar-lo. Cal invertir en les zones d’interior per a revertir el problema de la despoblació. La qüestió territorial s’haurà d’abordar més prompte que tard. No podem oblidar l’emergència climàtica. Necessitem recuperar els drets socials i polítics que hem perdut pel camí. Hem de buscar solucions per als problemes de la gent jove en l’accés al mercat laboral. Plantejar més mesures en la lluita contra la violència masclista. I podíem continuar... Però no, anem a parar.

Perquè...lo més important no és que la classe política es pose les piles, que també. Lo més important és que siga capaç de generar il·lusió i esperança en la gent, de recobrar la confiança perduda de la societat en les institucions, d’involucrar en la vida pública a tot aquell que se senta exclòs.

En definitiva, construir un futur en què tots els pobles se senten reconeguts. Un futur en què els drets individuals, socials i polítics no es vegen amenaçats sinó ampliats i reforçats. Construir un futur des de la tolerància, amb el respecte degut a les normes de convivència i a les regles del joc. Un futur del que totes les persones puguen participar.

Perquè, com va dir Friedrich Nietzsche: «només qui construïx el futur té dret a jutjar el passat».

Bé, acabarem ja, que no vull que vos sente mal el sopar. Només dir-vos: famílies exbaranera, parroquiana i ral·liera, amics i amigues, i no tant amigues de Carcaixent i d’altres pobles, respectables majors, benvolgudes autoritats i demés cracs:

Adéu i gràcies! I què disfruteu del futur amb la millor companyia!

Bona nit! Bon Nadal!

El Uelo

Ens juguem la convivència

En els últims temps, l’ambient que es respira en este país és tens i la ciutat de Carcaixent no és l’excepció. La paràlisi de les institucions estatals sense govern, els efectes perversos que la crisi econòmica ha deixat en moltes famílies, la polarització del conflicte de Catalunya i els casos de corrupció que han afectat governs i partits polítics, entre moltes altres causes, han provocat un creixement de la desconfiança de la societat en la classe política.

Els grups de haters de Carcaixent en el Facebook fa anys que intoxiquen la vida pública amb total impunitat. Manipulen i tergiversen la realitat en benefici d’unes determinades opcions polítiques. Fins el punt d’aconseguir que la gent es crega les fake news sense contrastar la informació. L’ambient es carrega, poc a poc, d’odi i crispació. L’auge de l’extrema dreta en les últimes eleccions s’explica, en gran part, per estos motius.

Faltava l’oposició amb la campanya de carrer, megafonia, repartiment de cartelleria i convocatòria de protesta contra la pujada de l’IBI en el Ple ordinari de novembre. El missatge demagògic i populista ha calat: «pujaran la contribució per pagar l’augment de sous de l’alcalde i l’equip de govern». La situació havia d’explotar en algun moment.

I va ser dimarts, 26 de novembre, quan, una gran quantitat de gent exaltada va envair, literalment, la sessió plenària de l’Ajuntament de Carcaixent. Cridaven i insultaven els membres de l’equip de govern, els agents de l’autoritat i qualsevol altra persona que es creuara en el camí. Al remat, els regidors hagueren d’eixir de l’edifici protegits per les forces de seguretat. Un escarni en tota regla que, a tots, ens hauria de fer reflexionar.

Mai havia tingut vergonya de ser de Carcaixent fins eixe dia. Però sí, algunes persones, veïnes meues, van traspassar certs límits. Comportaments incívics i, fins i tot, violents, que no tenen cabuda en una societat democràtica.

El poble de Carcaixent no pot permetre’s eixa falta de respecte cap a la figura de l’alcalde. Perquè hui és Paco Salom, però demà serà una altra persona. Si la gent pot insultar els seus representants públics en l’ajuntament, què no podrà fer en el carrer? I això és el que estem ensenyant als nostres fills i filles. Quin respecte li tindran les noves generacions en el futur a l’alcalde o alcaldessa de Carcaixent?

Carcaixent no pot consentir que, per les actituds intolerants d’alguns veïns, s’haja de suspendre una sessió plenària. El Ple és l’òrgan de govern en què s’expressa la voluntat popular nascuda de les urnes. I esta es manifesta en cada votació que emeten els seus 21 membres. Qualsevol acció que no respecte les normes reglamentàries de funcionament de la institució és un atemptat contra la democràcia.

No n’hi ha cap justificació que legitime estes actituds. La pujada de la contribució podrà ser desproporcionada. El govern hauria d’haver informat més i molt millor dels vertaders problemes de la hisenda municipal. I estos no són les retribucions dels polítics sinó la falta d’ingressos, agreujada per quatre anys de “congelació” dels tributs. Però la situació financera és insostenible. En els pròxims anys haurem de fer front a nous gastos extraordinaris i a l’augment del cost dels serveis públics bàsics, tot això sense incomplir les regles fiscals. Però, ni estos ni cap altres motius, justifiquen actituds irrespectuoses amb les autoritats municipals i contra les nostres institucions.

En esta qüestió no valen mitges tintes, ni tan sols la indiferència. Tot allò que no siga una condemna ferma dels fets ocorreguts dimarts passat en Carcaixent és una justificació. I açò no és cap broma. Perquè ens juguem una cosa tan important com és la convivència.

Article d'opinió públicat en Levante-EMV el 8 de desembre de 2019

Un pressupost per a fer rodar la maquinària

Governar un poble com Carcaixent no és gens fàcil. I el millor exemple d’això el tenim en l’aprovació del pressupost general. El govern de Compromís, amb la incorporació des del passat octubre del grup Reiniciem, només ha tardat tres exercicis en presentar el seu primer pressupost al Ple. I dic “només” perquè sé de la infinitat de problemes que han sorgit pel camí.

Els motius de la tardança són molts i diversos. No entraré a enumerar-los per a no avorrir-vos. Encara que tot el poble hauria de tindre’ls sempre ben presents. Sols així, es podrà valorar objectivament el treball de Compromís esta legislatura en l’Ajuntament de Carcaixent.

Tot i això, l’equip govern no pot fugir de la seua responsabilitat. I esta no és una altra que aprovar una previsió d’ingressos realista, que puga mantindre la prestació de serveis públics en les millors condicions possibles i fer front a les obligacions heretades de legislatures anteriors.

Això mateix és el que, crec, s’ha aconseguit amb el pressupost per a 2018. I s’ha fet, tot i la congelació de la gran majoria de tributs, especialment els impostos, en els tres últims anys. Les previsions de millora de la situació econòmica actual estan ajudant. Però, també ho ha fet una gestió eficient i una reducció important del deute i, en conseqüència, dels interessos financers. Açò permetrà, si tot va bé, destinar més diners a la prestació de serveis públics, a l’atorgament de subvencions a entitats i particulars i a la realització d’algunes inversions.

Esta millora, però, no ha de convertir-se en eufòria. La gent de Carcaixent ha de ser conscient que les males decisions del passat (la majoria de governs del PP) hipotequen les corporacions del futur. Així, l’última gran sorpresa desagradable és una sentència que obliga Carcaixent a satisfer vora 4 milions d’euros els propietaris de l’Hort del Tacat, per l’expropiació d’uns terrenys. Novament, l’Ajuntament de Carcaixent haurà de recórrer a l’endeutament amb entitats financeres (i la ciutadania suportar el seu cost), per a pagar resolucions judicials i fer front a les conseqüències negatives de la firma de convenis urbanístics ruïnosos.

Però, per què recórrer a l’endeutament? Senzillament, perquè no n’hi ha altra eixida. L’alternativa és, per exemple, deixar de prestar els serveis de recollida de fem, enllumenat públic, centre integral de majors, neteja de carrers i escoles i festes majors durant dos anys seguits. Eixa, o la que plantegen els grups de l’oposició, que no sabem quina és.

El problema se solucionaria, en gran part, si tinguérem ingressos il·limitats dels que disposar. Però no és així. I, en certs casos, les solucions a alguns problemes no vindran tampoc de la mà de més diners. Estem davant d’un gran repte en què la solució passa, necessàriament, per implicar també tota la societat i, sobretot, els grups de l’oposició. L’objectiu últim és què la maquinària administrativa i de prestació de serveis públics rode en consonància amb les necessitats de la societat actual.

L’esperit de col·laboració entre tots els actors socials, com a engranatge de la maquinària, és el que intenta implantar Compromís en la seua gestió de govern, en alguns casos amb més èxit que en altres. L’organització de la Fira Modernista o l’entrada de l’oposició en la gestió de PROCARSA són dos exemples positius en este sentit. Eixa i no altra és la millor manera que tenim de fer rodar la maquinària. De fer poble. En definitiva, de millorar Carcaixent.

Desgraciadament, no està clar que tots els grups de l’oposició vegen amb bons ulls esta filosofia de treball. No sé si per interessos polítics partidistes, per un preocupant complex d’inferioritat o per algun altre motiu ocult. I va quedar demostrat, una vegada més, en el punt del Ple d’aprovació del pressupost per a 2018. Excuses per les formes però cap proposta realista sobre com continuar amb la prestació de serveis públics i afrontar les herències enverinades del passat.

Però les conseqüències de realitzar una oposició destructiva, amb escassa presència d’aportacions positives per a la gestió municipal, no afecten solament l’equip de govern de Compromís-Reiniciem. Sinó que també repercuteixen negativament en la maquinària i, per extensió, en tota la societat carcaixentina. I este és el gran problema.

Els carrers de Carcaixent són per a les persones

L’1 de gener de 2006 va entrar en vigor la denominada llei antitabac. Moltes persones li auguraven a esta normativa un futur incert, si més no, nefast. Dotze anys després, els resultats són: elevadíssim percentatge de compliment i acceptació, establiments lliures de fum amb el consegüent benefici per a la salut de les persones i desplaçament de l’activitat interna dels locals (aprofitant les bondats del nostre clima) al carrer.

Ara fa més d’un any, el govern de Compromís va introduir en el debat col·lectiu la necessitat de regular l’ocupació de l’espai públic en general (no únicament el de terrasses i carpes) en Carcaixent. La finalitat principal és establir un marc normatiu que dote de major seguretat jurídica, tant a l’administració com a la ciutadania, i evite males pràctiques, saturació d’algunes zones i problemes en la convivència ciutadana. 

A més, cal recordar que l’activitat econòmica principal i bàsica del sector de l’hostaleria i la restauració té lloc en l’interior dels establiments, cosa que no és objecte d’esta regulació. I que, en tot cas, l’ocupació del domini públic amb taules i cadires, així com el muntatge de terrasses i carpes, serà sempre un element complementari per als negocis.

Durant tot este temps, s’han mantingut reunions amb les parts més afectades. D’una banda, el sector hostaler. I d’altra, el veïnat de les zones més saturades. El text també ha estat obert a les aportacions dels grups de l’oposició. Entre altres coses, s’ha constatat la gran diferència entre els objectius i els interessos dels dos sectors en conflicte. Cosa que fa molt difícil, per no dir impossible, trobar un punt de consens, sense que cap de les parts accepte cessions en les seues reivindicacions.

Mentre que el veïnat entén que té dret al descans i critica l’apropiació del domini públic. El sector de l’hostaleria defensa el seu dret a aprofitar les oportunitats econòmiques que ofereixen el clima i les terrasses. Si les persones residents aposten per reduir sensiblement la superfície ocupada, evitar la invasió de les façanes, alliberar els accessos als immobles, eliminar instal·lacions fixes (carpes) i limitar l’horari d’obertura. Titulars de bars i restaurants demanen una ampliació horària durant els mesos de juny a octubre i la possibilitat de mantindre les carpes. Ja que, en cas contrari, argumenten que les pèrdues econòmiques i de llocs de treball seran importants. A més, consideren que en este sector s’ha produït un desplaçament de l’activitat de l’interior dels establiments al carrer i que la gent que viu en zones com el Passeig sap dels problemes que això comporta. Per contra, el veïnat afectat respon que molta gent viu en esta zona molt abans que s’autoritzara el muntatge de terrasses i carpes i defensa que cal acabar amb els incompliments horaris, els escàndols o l’abús en l’ocupació de l’espai públic.

Queda menys d’un any per a les pròximes eleccions locals. I ja estem en precampanya electoral. Alguns partits, com sempre, aprofitaran este tema per a fer populisme. El govern de Compromís-Reiniciem, pensant en el seu benefici propi, podria deixar les coses com estan a hores d’ara, sense regulació ni control. I més, sabent que el text de l’ordenança, segurament, no acontentarà ningú. Però el problema continuaria latent. I, més prompte o més tard, s’haurà d’afrontar i trobar solucions que milloren la convivència. En això consisteix la política.

Per responsabilitat política, el govern municipal haurà de conciliar interessos generals amb diversos de particulars i econòmics, tots molt contraposats entre sí. Tot això, sense perdre de vista la protecció del patrimoni arquitectònic i paisatgístic de Carcaixent.

En general, la gent és contrària als canvis. I més, quan els toquen la butxaca. Per a algunes persones, regular és una acció innecessària i complica la vida dels individus, per a altres és imprescindible una ordenació de l’espai públic. Allò que per a unes persones pot ocasionar un perjuí econòmic, per a altres pot ser una oportunitat de negoci.

Per tot això, recordem què va passar amb la implantació de la llei antitabac. Donem-li una oportunitat al text de l’ordenança, deixem que desplegue els seus efectes jurídics, avaluem a curt i mitjà termini els beneficis i inconvenients que puga ocasionar per a les parts afectades. I recordeu que en qualsevol moment podem modificar-la o derogar-la. Això sí, sempre tenint en compte esta màxima: els carrers de Carcaixent són per a les persones.