Missatge de Nadal 2020

 

La ParROCHia. Carcaixent, 24 de desembre del 2020 

Fa quinze anys vaig tindre l’honor, per primera vegada, de felicitar-vos el Nadal i transmetre-vos un missatge d’afecte i bons desitjos per a l’any nou. En este any tan dur que hem viscut, no podia faltar, puntual a la cita, perquè la lectura d’estes humils paraules vos servisquen de distracció a l’hora d’afrontar esta greu situació sanitària.

L’any 2020 el vam començar sense imaginar-nos lo que ens tenia preparat. Primer vingué el colp d’estat de la Junta Electoral Central i algunes inhabilitacions. Després la investidura del president del Govern. I ausades que ens en donaren els palmeros dels feixistes amb això del pin parental. Naixia un govern de coalició, batejat d’il·legítim, pels guardians de les essències d’Espanya, els més constitucionalistes del món mundial, mags de la mentira i la crispació. La concepció patrimonial que té la dreta del poder no accepta perdre unes eleccions. Per això, tot l’aparell de propaganda mediàtica, les clavegueres de l’estat i els qui tallen l’abaetxo de les togues s’arromanguen per intentar derrocar el govern.

En l’àmbit festiu, el web de la Barana feia 15 anys. I això s’havia de celebrar! La tradicional torrada d’aniversari va transcórrer sense major sobresalt. Coquetes de fetge, llonganisses, botifarres i xoricets feren la boca aigua a tots els comensals. I uns dies més tard vingué la festa del trenta y tantos de Paco Ortolà. I...pararem ací de contar.

Febrer entrà amb força i amb ell el coronavirus de Wuhan. El bitxo eixe s’apega com una llepassa. Però ací la vida continua igual. El tenor Plácido Domingo és acusat d’assetjament sexual. I la Junta Electoral Central continua infestada de gent la mar de neutral, hooligans de Ciudadanos i del Partit Popular, per a variar.

L’última gran festa de què tenim memòria va ser la dels 40 anys del gran Carlos Pastor. A València que anà la penya, de mascletà, dinaret i tardeo en vespres de la setmana gran de les Falles. Però en l’ambient de la plaça del Negret, mentre pujava la graduació alcohòlica, més d’un ja alertava de lo que venia per davant.

Les manifestacions del 8M contaminen Madrid i l’Espanya radial de la COVID-19, segons la postveritat de la dreta reaccionària. L’Organització Mundial de la Salut eleva a pandèmia mundial el famós coronavirus. Les administracions públiques tanquen amb pany i clau tot lo que no siga essencial. I el Govern d’Espanya, sobrepassat per la situació, assumix l’autoritat amb el decret de l’estat d’alarma. Confinament domiciliari estricte. Garrot i recepta per a qui isca de casa! ERTO a discreció! I la gent histèrica perduda acaba amb les existències de farina per a amassar i paper per a anar a cagar.

Felipe VI, el Preparado, renuncia en vida a l’herència de Juan Carlos I, el Campechano. I Corinna obri l’estellador perquè la corrupció de la monarquia espanyola, tapada durant quaranta anys per la premsa del règim i el deep state, regolfe a pressió com l’aigua brolla en un pou acabat de perforar.

Els hospitals i els centres de salut comencen a col·lapsar. Batalla mundial en el mercat dels tests i les mascaretes. Recordeu això de llavar-vos las mans! Gel hidroalcohòlic i guants! Els balcons de les cases es convertixen en escenaris improvisats. Tots els sants dies, a les 20.00 hores, la gent ix a aplaudir els sanitaris al son de Resistiré. Redéu, lo que haurem d’aguantar!

Ni Setmana Santa ni Pasqua. Donem la benvinguda al teletreball. El doctor Fernando Simón es fa famós com a portaveu dels experts. Els morts ja es compten i es descompten, per milers, en residències i hospitals. Militars patrullen els carrers i espanten el personal. Ja tenim ací la tercera guerra mundial!

Continua l’ofensiva judicial, cultural i mediàtica de la dreta per a carregar-se el govern. Madrid, amb la presidència d’Isabel Díaz Ayuso, es convertix en capital del coronavirus i també del destrellat. Porque...¿qué es Madrid si no es España? Comença la desescalada en el país més descentralitzat. Per fi, podem eixir de casa! Ara vindran quatre fases i una nova normalitat. I en Amèrica naix el moviment Black lives matter contra el racisme i en resposta a la brutalitat policial.

El mes de juny Juanito Alcalde renuncia a la seua dedicació i ix del govern local per qüestions de tribunals. Hem aplanat la corba de contagi però tots els dies n’hi ha rebrots en l’àmbit social. L’oci nocturn prompte estarà en el punt de mira de les autoritats. Ja no n’hi ha Cristo que, en eixir de casa, no haja dit això de: –ja m’he deixat un altra vegada la puta mascareta! I és que...està tot molt mal!

El Govern negocia a Europa el pla de reconstrucció per a pal·liar els danys econòmics amb els entrebancs dels frugals. Els agents socials pressionen la classe política i sobretot l’oposició popular. Tots volen eixir en la foto després de les eleccions gallegues i basques. Ens donaran un grapat de milions per a invertir-los en la modernització del teixit productiu. Vorem si, per una puta vegada, estem a l’altura de les circumstàncies.

En l’estiu de la tranquil·litat les grans festes s’han acabat. Enguany no n’hi ha festivals ni orquestres. I les substituïm per dinarets i soparets en horts i xalets. Pugem el gegant de pedra del Penyagolosa i visitem les platges de la Marina amb la millor companyia. Livin’ la vida sana, per a la salut i la butxaca! 

El coronavirus del rei emèrit fuig d’Espanya i va a parar a Abu Davi. Però mai és el moment de parlar de la res publica. Els cortesans ixen en tromba a defensar lo indefensable. La joventut en el punt de mira en l’inici de la segona onada de contagis. Els okupes fan l’agost en les portades dels diaris. Pablo Casado es cansa del vers solt de Cayetana Álvarez de Toledo. Xe, si donaran titulars de premsa les querelles contra Podemos i el Coletas! I és que...quasi res porta el diari!

La vuelta al cole s’aproxima. Mireu quin protocol més fàcil: 1. Obrin les escoles. 2. Ai, ai, ai el coronavirus! 3. Tanquen les classes. Per la fusió de Caixabank i Bankia i per la sentència de l’eixida a borsa, tots junts, crideu amb mi: Rodrigo! Rodrigo! Rodrigo! El govern okupa de les togues no para de fer política partidista sense presentar-se a les eleccions. Vindran projectils en forma de querelles, interlocutòries i filtracions interessades, per terra, mar i aire, contra l’executiu de Pedro Sánchez. L’operació Kitchen destapa una part de les clavegueres de l’estat. Jorge Fernández Díaz...a jugar!

Ral·li virtual i piu tobogan, per a animar un poc el personal, a les portes de la segona onada del coronavirus. No festes majors en honor a les obres de reforma i la venda de mobles pel Wallapop. Mentrimentres, una moció de censura espera que la derechita cobarde trenque, però sols un poquet, amb els carcamals neofranquistes d’Abascal. Toc de queda a les dotze de la nit, per a estabilitzar novament la corba de contagis. Joventut: no en queda altra! Ja sabeu que...amb paciència i una canya, el cel es guanya!

Trump perd les eleccions dels Estats Units. Però falta molta democràcia i molta més política encara per a fer desaparèixer el trumpisme d’occident. La febre boja de les vacunes contra el coronavirus fa apujar les borses. El món necessita esperança però també realisme. Llei Celáa vs Llei Wert: menys desigualtats o més privilegis? Sembla que el Govern traurà avant els pressupostos, úlceres a banda, amb el suport de separatistes catalans i bilduetarres bascos.

Soroll de sabres oxidats en l’exèrcit i amnistia fiscal reial de l’emèrit per a augmentar la crispació social. Operació comercial “salvar el Nadal” en marxa. Mentrimentres esperem amb ànsia que vinga la vacuna i la tercera onada de contagis.

I arribats ací, no m’agradaria acabar este repàs a l’any del coronavirus, sense deixar-vos una última reflexió sobre el present que ens ha tocat viure i el futur que vindrà.

En esta crisi sanitària mundial hem perdut i perdrem un gran capital humà. Massa gent farà el dur i inevitable pas de la vida a la mort en soledat, sense la companyia dels seus. En alguns casos, amb l’únic afecte d’eixos sanitaris que es deixen, dia rere dia, la pell per les nostres vides i a qui, crec, deuríem d’estar ben agraïts.

La pandèmia ha canviat, de sobte i per obligació forçosa, el paradigma de les relacions socials. Eixes interaccions necessàries amb altres individus de la nostra espècie, imprescindibles per a preservar la salut mental. Tot açò ha generat un trauma col·lectiu que afectarà, en major o menor mesura, tota la humanitat.

Les conseqüències de l’epidèmia encara son imprevisibles però no massa optimistes. En l’àmbit econòmic, molts negocis hauran de tancar. Altres aprofitaran la conjuntura per a reinventar-se. Una segona crisi econòmica en deu anys, quan encara no havíem eixit de la primera, serà un altre colp massa dur per a les expectatives de futur de la joventut. La Unió Europea i la resta d’administracions públiques hauran d’emplear-se a fons per a no deixar ningú pel camí. L’estat del benestar està en joc. La solidaritat del poble i les famílies, esperem que siga, una vegada més, el matalaf que ajude a moltes persones a eixir del pou.

I davant d’esta situació, la comunitat científica internacional, les farmacèutiques i tots els governs estan centrats en la búsqueda de remeis, en forma de vacunes o altres tractaments, per a controlar la pandèmia. Una carrera contrarellotge en què el món resta expectant. Uns, els de sempre, faran negoci amb la salut de la gent. Altres, cada vegada més, reconeguts negacionistes, disfressaran de teories de la conspiració la seua por a tot allò desconegut i saciaran d’odi la pròpia inseguretat personal.

Jo trobe a faltar moltes coses: les festes tradicionals, els bons concerts, algun que altre festival, els dinarots i soparots amb amistats i familiars sense limitacions d’aforament. I també, com no, poder respirar aire pur sense la puta carasseta. Però, pot ser, lo que més mal porte siga no poder arrimar-me a la gent, ni donar la mà, ni abraçar o besar ningú, per respecte o perquè tenen por a ser contagiats. La famosa distància social, hui obligatòria, tardarà en desaparèixer del nostre subconscient. Eixa mateixa por, és la que veig en molta gent, i no sé si algun dia podran superar-la. Esperem i desitgem que l’estratègia de vacunació siga efectiva. Però, per desgràcia, el trauma del coronavirus quedarà latent per molt més temps.

Per tant, haurem d’aprendre a conviure amb el coronavirus i acostumar-nos a esta nova normalitat. No resignar-nos i acceptar la realitat. I lluitar cada dia per superar les nostres pors i debilitats; sols així, trobarem la felicitat.

Perquè com va dir Karl Marx: «no n’hi ha pitjor lluita que la que no es fa».

Bé, acabarem ja, que no vull que vos sente mal el sopar. Només dir-vos: famílies exbaranera, parroquiana i ral·liera, amics i amigues, i no tant amigues de Carcaixent i d’altres pobles, respectables majors, benvolgudes autoritats i demés cracs:

Adéu i gràcies! I recordeu que no n’hi ha govern que perdure, ni mal que cent anys dure!

Ànims i força! Bona nit! Bon Nadal!

El Uelo